おねショタ | Eine unsterbliche Liebe - Bajirao & Mastani | Watch Movie

1r CICLE D EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (1r i 2n ESO)


Save this PDF as:
 WORD  PNG  TXT  JPG

Tamaño: px
Comenzar la demostración a partir de la página:

Download "1r CICLE D EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (1r i 2n ESO)"

Transcripción

1 1r CICLE D EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (1r i 2n ESO)

2 Flor Natural Abecedari A, sempre és la primera amor, amistat, allibera. B, no confonguis la grafia bondat, bellesa, biografia. C, més d un so pot tenir cel, Catalunya, compartir. D, molt enlaire s enfila divertida, desfila. E, arriba la segona vocal estima, és, especial. F, una que puja i baixa felicitat, festiu, faixa. G, com una d al revés Girona, gust, gest. H, hi és però no sona hola, harmonia, enhorabona. I, acompanyada d un puntet imaginació, inspirar, indret. J, sovint porta confusió joia, just, jugador. K, no és gaire catalana kiwi,kilo, koala. L, molt prima i fineta llibertat, lema, lluita. M, tres pontets fa màgic, món, mirar.

3 N, molt semblant a la ema natura, neu, nena. O, rodona i amb un cargol ona, ombra, oriol. P, un so una mica estrany perdonar, petó, parany. Q, sempre va acompanyada qualitat, qüestió, quadra. R, pot anar sola o clonada respecte, record, rosada. S, essa sorda o sonora solidaritat, saber, senyora. T, alta com un pal tresor, temor, timbal. U, la vocal que fa por univers, útil, unió. V, molt poc diferenciada vulgar, virtut, variada. W, un so peculiar windows, waterpolo, whattsappejar. X, la millor incògnita xocolata, xut, xiripa. Y, aquesta és ben estrangera any, minyó, senyera. Z, ja haurem acabat amb la que fa zig-zag. Laia Trasserra Vila Escola Maristes-Girona( 2n ESO)

4 Englantina Catalunya Visc en unes terres de gent lluitadora, de gent lleial, de gent especial. Terres de parla catalana, del pa amb tomàquet, bressol de la sardana anhelant la llibertat. Terres de somnis i llegendes de cavallers i princeses, de dracs i roses donant sentit a les creences. Terres de segadors orgullosos de ser el que són, orgullosos del que varen fer per no donar la raó al món. Terres de la vinya serres d oliveres planes de blat i mars de records. Terres de tramuntana, ponent i xaloc, mar i muntanya donen nom a aquest lloc. Núria Lanao Palom Escola Fedac-Sant Narcís (2n ESO) Viola Un món, un desig De bellesa seria que algun dia el nostre món triomfaria, no amb guerres ni discusions, sinó amb benestar i petons. Foc, fum, guerra, enganys, en aquest món no són tan estranys. Pobresa, fam, desforestació, destrucció, et veus capaç d aturar això? La humanitat va millorant, sí, però a pas lent va canviant.

5 Molta ecologia, molta pau i felicitat, però una cortina és la que pots estirar, i d ella veure n la societat que procura amagar. Cruel, avar, més no vull dir, els insults no valen, només per discutir. Si tingués un desig per poder complir, clar ho tindria, això val a dir. Si pogués desitjar...feliç em sentiria, de poder tenir un món ple d alegria. Canviaria tot el mal que creix sense pietat per llibertat, igualtat i felicitat. Però, més enllà dels somnis, més enllà de les emocions, Hi ha un paradís que descansa en repòs. L hem d aixecar, l hem de cuidar, l hem de despertar, l hem de mimar. Hem de deixar un món una mica millor del que ens hem trobat, i no descansaré fins que ho haguem realitzat. Per això faig jo aquest poema, per fer veure el nostre gran problema. Joan Bermejo Cuadros Escola Maristes-Girona (2n ESO) 1r premi Prosa La màgia de Girona Era el dia de Sant Jordi, l Enric va anar afer un passeig a la Rambla de Girona, a comprar llibres i roses. L ambient era magnífic i es respirava joia i animació. En passar pel carrer de l Argenteria, el noi va veure el tarlà, penjat d una barra. Li va observar la cara pintada i el vestit de coloraines. Va tenir la sensació de que se li movien les celles. Llavors li va picar l ullet. L Enric no es sabia avenir, ben estranyat, va esperar que els seus pares anessin a comprar les roses i els llibres. Quan van ser lluny, el tarlà va mirar a baix i li va dir: -Què et sembla si quedem aquesta nit, a les dotze, i em portes a visitar la ciutat? El nen va mirar al seu voltant. No sabia què dir ni què fer. -D acord! va contestar finalment, ben sorprès però també intrigat. -M he tornat boig va pensar mentre tornava a casa. Una mica abans de la mitjanit, el nen es va escapar de casa seva força abrigat, perquè encara feia fred, va agafar dos lots i va anar a la Rambla. Un cop va ser allà, entre els papers sobrants dels diaris trencats i la suau brisa, va deslligar el tarlà i immediatament va cobrar vida. Van començar a voltar per Girona sense un rumb fix. El ninot no parava d emetre sospirs d admiració. Estava entusiasmat. Amb llàgrimes als ulls va exclamar: -Tan bonica que és Girona i mai l havia poguda visitar! Es van passejar per les muralles i van veure les torres de vigilància. També per Sant Feliu que, amb la seva forma allargada va agradar molt al tarlà. Van veure la Catedral,

6 el nen li va explicar que era la més ampla d Europa i que tenia cent esglaons, els quals van pujar i baixar. Van veure la plaça dels 12 apòstols que és al costat de la magnífica estructura i també es van passejar pel Barri Vell, aprofitant una lluna plena preciosa que il luminava els carrerons fantasmagòrics. Des del pont d Eiffel, amb la seva estructura de metall van contemplar les façanes que donen al riu, podent endevinar els colors gràcies al reflex de la lluna en el riu. El tarlà li va demanar a l Enric que l aixequés per poder fer un petó al cul de la lleona. Va ser molt divertit. Quan gairebé ja era de dia, el ninot va notar que els seus membres eren cada vegada més rígids. Li va demanar al noi, molt trist però també molt satisfet, que el tornés a lligar a la barra. El seu moment màgic estava passant. Amb una expressió d etern agraïment, el tarlà va perdre la seva capacitat de moviment i els seus ulls van quedar de nou immòbils. L Enric es va tornar a enfilar als balcons i va deixar el seu nou amic ben subjecte al seu lloc perquè no caigués. El noi va tornar al seu llit completament esgotat i amb una estranya sensació d irrealitat. Tot i així es va adormir profundament. L endemà, quan es va despertar, un munt d imatges van tornar al seu cap. De debò havia estat voltant tota la nit per Girona amb un ninot de fusta i de drap? De vegades, els seus pares li havien dit que era un somia truites. L Enric va tirar pel dret i va decidir anar a comprovar-ho personalment. -Pares, que podem anar a fer un vol a la Rambla i a menjar un gelat?- va preguntar el noi. Tots tres baixaven Rambla avall entre la multitud. Al fons es podia distingir la inanimada figura del tarlà penjat de la barra com cada any. El nen, una mica estressat de trobar-se entre tanta gent, es va parar just a sota del ninot. El va mirar fixament, es va produir un silenci aclaparador i l Enric va sentir que el món s aturava. Amb un gran somriure, el tarlà va moure un altre cop les celles i sense deixar de mirarlo li va picar l ullet. Alex Soriano Escola Bell-lloc del Pla (1r ESO) 2n premi prosa ex-aequo La Biblioteca Secreta de Girona Una llàgrima lliscava per la galta d un home. Dins la llàgrima, es podia veure reflectida l aula magna de la prestigiosa universitat de Lieschire, on un home de mitjana edat, amb alguns flocs de cabells d un color blanc força tènue, presentava una pissarra plena d apunts de guix a tota la comunitat de científics, les ments més brillants del país, que negaven amb el cap i observaven els apunts amb una mirada escèptica. L home en qüestió era un científic amb no gaire reconeixement, en Jeroni Borrellades, i els apunts de la pissarra mostraven la seva teoria, segons la qual, sota la ciutat de Girona es trobava La Biblioteca Secreta, un edifici, perdut en el temps, que apareixia en un munt de manuscrits, que afirmaven que alguns savis, com ara Aristòtil, Leonardo da Vinci, Galileo Galilei, o Miguel de Cervantes, anaven a passar les seves estones lliures allà. Si allò era veritat, ningú ho sabia, però tampoc era una teoria gaire creïble. El senyor Borrellades afirmava que aquell lloc existia i que, fins i tot, ell hi havia estat dues vegades. La idea, no cal dir-ho, va ser rebutjada estrepitosament i els grans científics van fer fora en Jeroni a cops de pal. Humiliat i rebutjat, en Jeroni havia tornat a Girona, on s havia refugiat en un carreró fosc, prop de la plaça més petita del món. La llàgrima va impactar amb el terra. L home es va aixecar i es va dir a si mateix que mostraria el seu descobriment a la comunitat i que si llavors ho posaven en dubte, seria que la ignorància i l orgull de la raça humana s entela els ulls a si mateixa. I tal dit

7 tal fet. Se n va anar fins a la catedral, es va situar al mig del claustre i va trepitjar fort la tercera pedra a la dreta. Llavors, el claustre, es va enfonsar a la terra i va acabar en un gran espai fosc. L olor a espai tancat impregnava l aire. Milions de galeries mil lenàries s estenien i es multiplicaven, fent encara més extens aquell laberint de llibres. En aquell moment, en Jeroni va comprendre la bellesa d aquell lloc, que era precisament la tranquil litat i la solitud. Si omplia aquell lloc de reporters, fotògrafs i turistes, se n penediria tota la vida. Per això, d aquell lloc no se n va cantar mai més ni gall ni gallina i en Jeroni, que va entrar a la comunitat de les ments més brillants del país gràcies a un altre descobriment, es va endur el secret a la tomba. Martí Rodríguez Pont Escola La Salle (2n ESO) 2n premi Prosa ex-aequo Els quatre rius Sortint de l escola vaig anar a comprar-me el berenar a la fleca de la plaça de l església del Mercadal, on hi fan aquells croissants de xocolata blanca tan bons. Anava caminant cap a casa el meu amic Aniol que viu més enllà del Pont de Pedra. Ens havien encarregat uns deures en grup al conservatori de música i havíem quedat per fer-los. Anant cap allà em vaig començar a enrabiar, no sabia per quin motiu m enrabiava però m enrabiava de valent. Em vaig entrebancar amb una pedra tot caient a terra. Quan em vaig aixecar vaig xutar la pedra amb la que havia ensopegat i vaig veure que emetia una llum vermella. Vaig ajupir-me a recollir-la per posar-la a la motxilla i vaig prosseguir el meu camí. Quan vaig passar a prop del riu Onyar vaig sentir una veu...<<la pedra? Té la pedra! Maleït sia!>> Vaig arrencar a córrer cap a casa l Aniol i en arribar vaig mirar dissimuladament enrere però ningú no em perseguia. Vaig trucar, vaig entrar i ens vam posar a fer el treball. El mal humor em va perseguir tota la tarda i em fa l efecte que l Aniol ho va notar. Vaig tenir la mateixa experiència l endemà al matí anant cap a l escola. Els rius tornaven a xiuxiuejar, però aquest cop va passar a prop del riu Ter. <<Té la pedra! Millor, millor... A veure si Sheg baixa els fums>> Vaig arribar a l escola encara amb la pedra a la motxilla. -Què, ja estàs de més bon humor? em va preguntar enriolat l Aniol Que ahir a la tarda estaves insuportable! -Nen calla que ahir a la tarda estava com sempre, d acord? vaig contestar de mala gana I ara fes el favor de deixar-me treballar en pau. - Va fer mitja volta i va seure a la seva taula. La classe va començar. Em notava que no tenia ganes de fer res, només desitjava sortir de l escola i anar-me n a casa quan normalment sóc molt treballador i aplicat. Ring! El timbre va sonar. Vaig sortir a corre cuita de l escola a buscar el bus que em pujaria fins a Montjuïc. En arribar a casa vaig pujar a la meva habitació. Quan vaig deixar la motxilla sobre el llit vaig notar com si m hagués tret un gran pes de sobre. La mare em va cridar a berenar. Jo estava de molt bon humor. Li vaig donar conversa sobre molts temes, vam parlar de tot i en acabar l entrepà em vaig acomiadar amb l excusa que havia de fer deures. En entrar a la meva habitació em va tornar a agafar aquell mal humor insuportable i vaig posar-me a l ordinador per mirar de distreure m. Quan es va fer tard em va començar a agafar son. Vaig treure la pedra de la motxilla, el color vermell s havia intensificat! Me la vaig posar a sota el coixí per veure si em feia afluixar el mal humor, però al cap d una estona em va agafar un mal de cap terrible i la vaig posar a l ampit de la finestra, a fora de l habitació. Em vaig trobar molt millor.

8 Rumiant-hi i rumiant-hi vaig decidir buscar-ne informació a internet. Vaig buscar <<Pedra vermella, Pedres màgiques, Pedres curioses...>> Res, cap informació relacionada amb la meva pedra vermella. Tenia pensat comentar-.li al meu pare, que és geòleg, potser en sabia alguna cosa... L estudi del meu pare era al fons del passadís, sempre es queda mirant pedres fins a dos quarts de quinze. Vaig trucar a la porta però no vaig rebre cap resposta. Vaig entrar-hi igualment. El meu pare s havia adormit sobre una caixa plena de minerals, vaig sacsejar-lo una mica i es va despertar de cop. -Eh! Què passa! es va sobresaltar Fill què hi fas aquí? -Res, que no podia dormir i me n he recordat que tinc una pedra que hem d analitzar a l escola i no sé quina és...- vaig deixar anar Em podries ajudar? -A veure, vine. Quina pedra és? -Aquesta que tinc a la mà, emet una llum vermella estranya... -A veure...- es va passar una estona mirant la pedra Ai! Fill no sé d on has tret aquesta pedra però no sé què és! Vés a dormir i calla ja! Em poses nerviós... Vaig anar cap a la meva habitació desconcertat i vaig deixar la pedra a fora. Tenia pensat demanar-li a l àvia si per casualitat n havia sentit alguna història... Em vaig despertar l endemà a les onze del matí. Vaig llevar-me, tenia molta gana. -Adrià! Vine a esmorzar que ja és tard! va cridar l àvia des de baix. Aig vestir-me i vaig baixar a esmorzar. Portava la pedra a la butxaca per ensenyar-li, si calia, a l àvia. M havia preparat pa sec amb llet i sucre, el meu esmorzar preferit! Vaig esmorzar sense dir-li res de la pedra. Això sí, vam parlar de moltes altres coses. -Què Adrià, t ha agradat l esmorzar? em va preguntar en acabar tot i que ja sabia la resposta. -Sí! Molt, àvia! vaig dir tot content Et puc comentar una cosa? -Digues fillet, digues... -Tu saps quelcom d una pedra vermella relacionada amb els rius de Girona? -Tens temps? va preguntar Perquè és una història molt llarga. -Tinc tot el temps del món àvia vaig respondre seriosament. -Aquestes pedres que dius, són les primeres pedres que van formar cadascun dels rius de Girona. Cadascuna té un color diferent. Segons la llegenda cada riu el va crear un déu. Sheg va crear l Onyar, Dina el Ter, Biscodek el Galligants i Phon el Güell. Cadascun d aquests déus va batejar la primera pedra del seu riu amb un sentiment. Els mateixos sentiments que sentia Girona quan es van crear els rius, els mateixos que tenien els déus en crear-los: vermell per l odi que tenia el déu Sheg pel déu Biscodek que li havia pres la deessa Dina, per l odi que tenia Girona contra els bandolers que assetjaven la ciutat; el blau per l amor que sentia la deessa Dina pel déu Biscodek, per l amor que sentia Girona per la germanor i la col.laboració dels habitants; groc per la felicitat del déu Biscodek perquè per fi algú se l estimava, per la felicitat de Girona de tenir quatre rius; el verd pel sentiment de por del déu Phon que no esclatés una batalla entre els déus Sheg i Biscodek, per la por que sentia Girona que es cremés el bosc que tenia al bell mig de la ciutat. Aquestes pedres canalitzen aquests sentiments perquè no es desboquin, si això passés hi hauria grans catàstrofes. Per això es van amagar les pedres al fons de cada riu, perquè no passessin coses indesitjables... -Àvia la vaig tallar T he d ensenyar una cosa em vaig treure la pedra de la butxaca i l àvia gairebé es desmaia. Vam sortir tots dos a tirar la pedra al riu Onyar, el que havia creat el déu Sheg. Quan la vaig tirar, vaig sentir una sensació d alleujament i tranquil.litat enorme. La pedra m havia canalitzat l odi des que me l havia trobada. L odi d un antic déu totpoderós, l odi de l antiga ciutat de Girona... Lluís Montcada Ribera Institut Jaume Vicens Vives (1r ESO)

9 2n CICLE D EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (3r i 4t ESO)

10 Flor Natural Girona des del cel En l ampla volada pel cel de Girona, Com fars en la boira o llums del destí, Les blanques gavines mostren el camí Que fa la mirada quan s enamora. Aterren calmoses al peu dels turistes Com si els recordessin: us toca a vosaltres! Tot allò que es veu és digne dels astres: De la Catedral a les flors més tristes. Des del pont de l Eiffel, el mirall del riu Dibuixa Girona tremolosa i viva. Un somni de pedra, un cor d oreneta. Des del pont de Pedra, l aigua es mou i riu; S acosta a les ribes, la ciutat festiva. Un dolç pensament de mirada neta. Maria Vilamitjana Marsà Institut Jaume Vicens Vives (3r ESO) Englantina ex-aequo El millor regal Com una senyoreta petita i vermelleta llueixo tots els dies dins el mateix jardí, tothom que em veu s aparta, no volen pas punxar-se amb el meu cos d espines i pètals de setí. Raig d aigua cada dia fa brillar ma corol la però quan l abril arriba, canvia i no és així: s acosta jove dama, m allunya de les altres, em posa una senyera i em porta al nou destí. Exposada a la rambla tota la gent em mira; els més petits m oloren i queden encantats, els més grans s aproximen, flor roja i ufanosa i no se n penedeixen, d observar el meu retrat. Un noi alt i formós treu el seu moneder, m escull i se m emporta no totes som iguals! Va a veure l estimada i es fan un lalrg petó una cosa li dóna: jo sóc el seu regal. Bet Solé Roqueta Escola Vedruna (3r ESO)

11 Englantina ex-aequo Els quatre rius de Gerunda Quatre rius i una sèquia Són quatre fonts plenes de vida Bressols que l han vist créixer I que l acaronen, avergonyida. Corona de pedra, majestuosa i altiva Refugi inexpugnable per l invasor Aixecada amb orgull, de qui sabia Que mai entregaria, el seu més gran tresor. Fa temps que el gris i la por s oblida Que abraça i llueix, plena de colors Que recorda satisfeta les llegendes de la seva vida I les transforma, en una festa de flors. Camina decidida, busca el seu racó Creix, aixeca el cap però no oblida Es prepara per als núvols i per a l horitzó Riu amable, dóna la mà, a una nova vida. Agnès Garanger Escola Les Alzines (4t ESO) Viola Guerra Un nen que fuig de les armes, mentre sota seu ressonen els trets. Fugir, tan lluny on li portin les cames; on es troben els seus drets? Aquell qui va a la guerra, carregat amb el rifle per disparar. Qui li dirà a la seva pobra dona que ha mort al desembarcar? Sis fills que ploren, sis fills que tenen gana, sis fills que no saben que la guerra s ha emportat la seva mare. Les llàgrimes cauen per tot arreu, un altre persona ha caigut. Tots es reuneixen per l últim adéu, a qui la guerra s ha endut. I milers d històries més sense explicar, sota la pluja de bales i bombes. Històries que volen arribar,

12 a una pau abans que desapareguin totes. No som mers espectadors de la desgràcia, no si ens proposem lluitar. Aixequem-nos contra la violència, i fem un món millor per a l endemà. Amén Sialla Khiraoui Escola Fedac-Sant Narcís (4t ESO) 1r premi Prosa Flàmules de neu El sol llostrejà tímid a la ciutat de Girona, presagiant l arribada d una gran nevada. Els núvols competien entre ells per ocupar el cel i un vent murmurava amb força. Vaig sortir amb Elea, la meva germana, a explorar un cop més la ciutat. El Barri Vell era desert. Semblava que la gent jugués a fet-i-amagar, ocults darrera finestres de cortines blanques. Una fina pluja començà a deixar empremta als carrers i amb una dolça veu Elea em va recordar que havíem de tornar cap a casa. El primer tel blanc va cobrir ràpidament Montjuïc i d ençà la resta de la nostra ciutat. El vent feia ballar violentament els flocs de neu. Les pedres s amagaven darrera d una tènue capa color marfil. Un dia inesperat, malauradament, la mare caigué malalta. El pare ens havia deixat feia ben poc i temíem perdre la mare. Ella, feble però serena, ens tranquil litzava explicantnos contes d herois. Però darrera del seu somriure s amagava l ombra de la solitud. Quan dormia, que era la major part del dia, Elea i jo matàvem el temps jugant o admirant aquella nevada que no amainava. Un matí, però, el vent va deixar de cridar i el cel es calmà. Elea, amb el seu osset de peluix a la mà, restà davant la finestra esbalaïda. A l altre costat del vidre, una petita flama blava flotava en l aire. Desobeint la mare, sortírem al carrer, buit, com si ningú no hagués trepitjat mai aquella terra tan coneguda. La flàmula continuava brillant i d ella se n desprenia un clam blavós. Davant nostre s estenia un camí sense fi marcat per foc flotant. Semblava que només existíem nosaltres dos en un món on el temps deixava de córrer, glaçat. Aquella llum ens va conduir fins a l estàtua de la Lleona. Brillava intensament, color safrà. No teníem paraules, tampoc calien. La lleona, adonant-se que era observada, es girà i baixà del pilar. Els seu esguard penetrant tacà de sorpresa els nostres rostres. Elea, gens espantada, l acaronà i ràpidament la figura s esvaí en forma de pols blavissa. Vaig recollir-ne un polsim guardant-lo en el meu petit sarró. Allò era un tresor únic, ningú més el podria tenir. Seguirem altres focs blavencs però la nostra ruta s aturà quan, de sobte, ens començaren a caure flocs de neu llençats per una ombra fosca suspesa en el cel. Era la bruixa de la catedral! Elea, somrient i alhora esporuguida, em va fer veure que estàvem davant una màgica aventura com la dels contes de la mare. En aquell moment, em vaig fixar que l àngel del capdamunt de la catedral no hi era. La bruixa i l àngel combatien en un cel de plom convertit en un camp de batalla. Quan abaixarem els caps ens vam trobar rodejats per un munt de gàrgoles que ens observàven amb curiositat. Aquestes, burletes, ens donaren la benvinguda al món de la Girona secreta, una Girona oculta als ulls humans. Una d aquestes talles m allargà la mà i en tocar-nos es difuminà deixant un rastre de cendra. De nou, vaig recollir-ne la pols. Seduïts per les brandades turquesa vam arribar als banys àrabs. D aquests se n desprenien gegantesques bombolles que reflectien figures divertides i els nostres rostres deformats.

13 Elea i jo vam córrer esperitats fins al peu de la muralla. aquesta ara era un tobogan d ones de boira per on ens llançàrem fins arribà al carrer de la Llebre. El passeig estava a vessar de llebres saltant per la neu sense ordre ni concert. Ens vam afegir a aquella dansa folla fins que van reaparèixer les guspires blavenques, color fred. Al carrer de l Argenteria una càlida música acompanyava els balls del Tarlà. L arlequí es movia àgilment pel carrer, combinant tombarelles amb malabars. Girona cobrava vida al nostre pas!. El mapa de Paris situat sota els arcs de la Rambla reflectia la ciutat de l amor en ple moviment. Unes pudents flames rogenques s estenien per la Plaça del Vi, produïdes pel mostruós dimoni. Vam fugir d aquell indret sense mirar enrere, tornant a la Rambla. Allà, les diminutes escultures amagades sota els arcs s encenien i feien pampallugues. Els seus ulls admiraven Girona. Creuàrem el Pont de Pedra en direcció a la Plaça del Lleó. L escultura s havia convertit en un diminut lleó, petit com una puça, i vam esclafir a riure. Elea li acaricià suaument el pelatge i la miniatura va desaparèixer en l aire deixant un tuf a caramel. Finalment les petites flamarades van anar minvant fins a desaparèixer. Era fosc, calia tornar. Vam enfilar el camí de casa, sotmesos en la mudesa. No em podia treure del cap aquella aventura fascinant i embruixada. tenia molts dubtes, potser perquè ja era gran i em qüestionava el poder de la màgia. La mare dormia. Elea i jo, sense sopar, ens refugiàrem al llit. Aquella jornada acabà amb la pregunta plena d innocència d Elea: demà hi tornarem oi? L endemà tornà a nevar. La mare empitjorava. Els dies van anar succeint-se, tristos, freds i tedis. Semblàvem haver oblidat la màgia de Girona. Un matí, com qualsevol altre, la mare ens cridà i digué: quan el món es congela i el temps s atura, la veritable ànima de l encís trenca el malefici de la solitud. Un silenci va seguir aquelles paraules. Justament en aquell moment ho vaig comprendre. La màgia, l encant, la fantasia de Girona eren el remei que havia de fer renéixer l esperit de la mare. En aquell instant Elea, copsant la meva mirada, va dur el sarró amb la pols recollida. Vaig abocar-la sobre els llavis de la mare i en pocs segons van aparèixer milers de focs blaus que ompliren el buit de llum. Tots ells dansaven en una harmonia perfecte. La mare s aixecà i abraçà amb tota la seva força aquells nens que l havien salvat gràcies a l energia que contenia Girona, fantàstica Girona!. I és que aquesta ciutat és plena de misteris ocults, personatges màgics i moments especials, sorgits del llarg passat o d un futur incert. L important és percebre les sensacions d aquest món on només hi poden entrar els que hi creuen i són capaços d obrir els ulls donant ales a la imaginació. Laura Van der Haar Àvila Institut Narcís Xifra (3r ESO) 2n premi Prosa Els quatre rius de Girona Aquests dies he estat malalt. M he quedat una setmana a casa dels meus avis, ja que els meus pares treballen i, és clar, jo no em puc quedar sol a casa. Avui feia un dia rúfol, semblava que plouria. Estava nerviós perquè cada dia, a la mateixa hora, el meu avi m explica una història sobre Girona i només faltaven cinc minuts perquè arribés aquell moment que tant esperava. Aquells minuts es van fer eterns, em van semblar hores. De sobte, el meu avi s assegué al sofà, vora la llar de foc, i digué: -Avui t explicaré una llegenda. Què t agraden les llegendes? -Sí, i tant! De què va aquesta?

14 -Dels quatre rius de Girona. Saps que els quatre rius junts tenen forma d unes branques d un arbre, que es va ramificant en branques més petites, oi? -És clar que ho sé, avi! Que ja tinc set anys! -Ai sí, els nens creixeu tan de pressa...! Doncs bé, la història comença així L avi va començar a explicar-. En temps del gegant Gerió, Girona era molt i molt petita, tant, que un arbre la tapava totalment. Això sí, aquest arbre era gegant i tenia milers d anys. Li deien Milfulles. En Milfulles no deixava que penetrés la llum ni l aigua de la pluja, per això, a Girona gairebé no s hi podia viure. -I per què no tallaven l arbre? vaig preguntar. -Ja ho van intentar els ajudants d en Gerió però ningú va poder, així que, en Gerió va fer saber a tothom que, qui aconseguís tallar aquell arbre, podria demanar el que volgués i, per això, durant uns dies, un munt de forasters van anar fins a Girona per intentar tirar a terra en Milfulles. Ho van intentar de totes les maneres possibles: amb serres, destrals, etc. Però ningú va aconseguir tirar ni una branca de l arbre. La gent de Girona estava desesperada, tothom es pensava que els habitants haurien d abandonar aquella bonica i petita ciutat envoltada per una gran muralla. Però una nit, hi va haver una gran tempesta. Queien molts llamps i trons, tants, que un llamp va impactar en el tronc de l arbre, que va caure, formant així unes rases al terra amb les seves branques. En aquell moment, els habitants de Girona van veure per primera vegada la llum del sol i l aigua de la pluja, cosa que en els primers instants els va espantar, ja que era quelcom totalment desconegut per a ells. Va continuar plovent durant uns quants dies fins que, finalment, l aigua va omplir aquelles rases que les grans branques d en Milfulles havien fet al terra, formant els quatre rius de Girona, els quals van anomenar Ter, Onyar, Güell i Galligants. I és per això que aquests rius són tan importants per a Girona, perquè són un record de com va tornar la vida a la ciutat. Núria Bagaria Escola Maristes-Girona (3r ESO) 3r premi Prosa La ciutat dels àngels Perduda a la ciutat dels àngels. On els anhels de la foscor de la nit es desfan, es congelen. On hi ha la veritat de l incomprensible. On la pluja s endú el dolor del passat. He estat dèbil. M he enfonsat, i mai no he apreciat a qui més m ha estimat, l únic que he fet és veure la meva ànima plorar llàgrimes de sang. Sempre he estat, però al mateix temps he desaparegut, com un fantasma corrent espantada. Ho he comprat tot al diable, fins l última gota d indiferència. He estat desgraciada i cega, per tots els núvols de pols, que no em deixaven veure més enllà dels remordiments. Em vaig trencar, com una promesa. Com un tros de vidre esquerdat i brut, que cau a poc a poc, però mai arriba a tocar a terra, perquè sempre li perdura l esperança que alguna mà innocent d un àngel caigut del cel arribarà a temps per salvar-lo. Pensava que sempre estaria cavalcant el mateix cavall, viatjant sense destí en aquest bosc d imprevistos, on tot torna i fa mal. I dónes voltes i més voltes, i res és clar, perquè sempre és fosc abans de caure. Jo mai havia estat lliure, perquè és molt difícil ballar quan el dimoni t està observant, i veu les mentides a través de les veritats, veu el dolor amagat darrera l orgull, i somriu quan veu que estàs a punt de tocar a terra. Però ara em trobo a les muntanyes, acariciant el cel a la ciutat dels àngels, Girona, on pots viure la teva fantasia. Els carrers estan fets de desitjos, que els més valents van intentant, perquè aquí els desitjos no només es compleixen, també es guanyen. Jo ja no sóc un vidre esquerdat, perquè he estat salvat, en els camins d aquesta bella ciutat que inspiren esperança. Ara veig la foscor, però ja no la sento, ja no em fereix.

15 Finalment he trobat la felicitat mirant les cases de colors, que envolten un riu ple de llàgrimes de felicitat que desprenen quan som estimats de veritat. He trobat el meu lloc, en què jo puc decidir qui sóc a la ciutat que a tothom enamora. M he fet forta caminant pels carrers d aquesta esplèndida ciutat. He lluitat contra l ànima invisible, de tots aquells que s han perdut, que s han enfonsat abans de tocar el cel, perquè volien enfonsar-me a mi també, però no ho permetré. Em quedaré aquí ajaguda en un racó d aquesta ciutat, on cadascú pot viure la seva pròpia fantasia, pot decidir què ser, qui ser... on neix l impossible, i és que de l impossible neixen les llegendes. He canviat, no tornaré mai més endarrere. Rebutjaré els remordiments dels errors que he comès en el passat, que es col leccionen com vells amics, que tornen per recordarte els teus moments més foscos. M aixecaré i escalaré fins a les muntanyes de la ciutat dels àngels, on sóc capaç de tocar el cel. Cristina Molas Escola La Salle (4t ESO)

16 EDUCACIÓ SECUNDÀRIA POSTOBLIGATÒRIA (1r i 2n Bat)

17 Flor Natural DESERT Englantina Abril Avui ha plogut terra sobre terra, marró sobre marró. El fang del pati s ha omplert de polseguera. L aire gris, grisor trista. Tot espessit des del matí a la nit. Avui el sol no ha pas sortit. I la meva petjada que t ha donat vida un moment, aigua fosca, bruta, inerta, no et volia fer mal, no et vol més turment. Tu dónes llum, ets el color. El quitrà avui és verd, ataronjat, roig. Avui tot brilla pel teu so. Tu ets vida, frescor, delit. No fas cap mal però sents rebuig. Qui no et vulgui veure avui no podrà veure la flor florir. Marina Vinardell i Trota Escola Maristes-Girona (2n Bat) Viola Aprendre a caminar Quan et passegis pels camins de la vida plens de pedres, foscor i fang, no t entristeixis si la pols t embruta, no t amoïnis, si no saps cap on vas. Quan naveguis dins una furiosa tempesta i sentis com poc a poc vas naufragant; no et deixis vèncer per les onades, demostra ls que tu també saps lluitar. Quan la foscor de la nit t espanti, i no et deixi veure-hi clar; no defalleixis en l angoixa de la por callada, fes un pas i segueix endavant. Trobaràs entrebancs que et voldran fer caure, espines que volen punxar, voldràs ser feliç i no et deixaran riure,

18 et faltaran forces per tornar-te a aixecar. Però, mira amunt, vés sempre enlaire, busca persones que t agafin de la mà; no tinguis por de seguir el camí de la vida, perquè ella mateixa t ensenyarà a caminar. Núria Fàbrega Rodríguez-Roda Escola Les Alzines (1r Bat) 1r premi prosa Olors de records Girona vint-i-tres d abril del dos mil vint-i-cinc. Fosc. Són les sis de la tarda i no fa sol. M endinso en carrers on l obscuritat hi predomina. Corro, sento les xancles retrunyir al terra, una darrera l altra. Pujant ja les últimes escales, m aturo, i penso en tot el que he fet avui. Sec en un banc, sola, a l altre costat del banc una caixa de fusta: oberta, vella i esquerdada. Encuriosida veig que conté unes ampolletes de vidre de diferents mides, i agafo la més petita. No em puc ni imaginar a on em portaria aquella ampolla. Interessada per l olor del líquid, la destapo i m enduc una sorpresa. És una olor a patiment, a por, a crits, una olor amarga que em trasllada a un grup reduït de persones que vivia en carrers foscos, petits. El call jueu. Els estan expulsant de la ciutat! Frustrada la tanco de cop. Atemorida però alhora encuriosida per la resta, aixeco el cap i faig veure que no m ha passat res i observo com les fulles verdes xoquen les unes amb les altres, i com una parella seu al banc del costat, ella amb una rosa a la mà i ell amb un llibre. M han vist que els he mirat i, avergonyida, baixo el cap. Torno a veure la caixa plena, i sense saber què fer, miro una ampolleta amb una taca a dins, la trec de la caixa i la miro a contrallum, és una mosca. Amb una etiqueta que diu: ics i dos pals, intrigada l obro. Era una olor a malalt, a epidèmia. Horroritzada de com em poden venir aquelles imatges al cap: gent atacada per mosques, gent corrent pels carrers... la tapo, amb la màxima discreció, i torno a mirar al meu voltant. La parella ja ha marxat i torno a estar sola. En aquell moment veig un colom enganat molt a prop meu, i sense tenir unes molles de pa per donar-li, miro cap a una altra banda. Per xafarderia acabo mirant les altres etiquetes de les ampolles, algunes amb més líquid que altres, algunes de diferents mides, altres amb el vidre més verdós com la primera que he obert, o més vermellós, i altres totalment transparents. Una em crida l atenció, és una de color vermell amb una etiqueta que diu: ics, ve baixa i tres pals. El primer que em ve al cap: el vermell, color de l amor, per falta d ell, la destapo. Creient en la més profunda il lusió que em transportaria en els meus somnis, on trobava el meu príncep blau, no és així. Les imatges que em vénen al cap són d uns homes amb armes i unes ratlles blaves, blanques i vermelles, amb ànim de revolució. Ràpidament tanco l ampolleta i la deixo al seu lloc, on la mateixa pols havia marcat una silueta a la caixa. Per temptació només en queden dues, agafo la més grossa amb un gran contingut d un líquid dens. Aquesta no portava etiqueta, però al cul d ella hi havia gravat un u, un nou, un tres i un sis. La destapo i en olorar-la començo a suar, una suor freda, em venen al cap unes imatges de gent cridant, rostres de patiment, gent tancada a les

19 cases, gent amb por, un soroll com de bombes. La tapo, no puc ni mirar la caixa, una llàgrima em cau acaronant el meu rostre fos, fos en una tarda de Sant Jordi, amb l ampola a la mà, m eixugo les llàgrimes. No podia deixar aquesta última sola, la transparent. La vaig obrir i no em va transportar enlloc, em tranquil litzo. El què jo no sabia és que acabava d omplir una altra ampolla amb la vivència d un record, un record màgic. Cristina Farreras Escola Maristes-Girona (2n Bat) 2n premi Prosa A un pas de la realitat Formosa, llisa i abstracte. Així era exactament abans de tocar terra. Una brisa suau em portava d una banda a l altra de la Devesa. Sí, la Devesa, aquell lloc tan trist i apagat a l hivern però ple de vida a l estiu. Què seria allò que em fa aparèixer durant el bon temps però a la vegada desapareix quan comença el fred? Aquest era el meu dubte, la pregunta que jo em feia durant aquell llarg viatge abans d arribar al meu destí, on em portava aquell suau oreig?. No sabria com contestar-te, però no sé del cert com aquell ventijol em va portar fins les eternes escales, el bell paisatge de la ciutat que deixava sense aire a qualsevol que l observés. Una veu em deia: Has de continuar el teu camí, si aquí et detens, d aquí no en sortiràs, com a mi em va passar fa molts i molts anys. No m ho podia creure, la Bruixa de pedra m advertia dels perills que em rodejaven però que a la vegada em feien sentir més a prop del meu lloc de descans. Sense fer cas a les advetències que la Bruixa em va donar, vaig rodejar l enorme estructura i vaig començar a comptar escales, fins arribar a l escala noranta. Estava davant de la Catedral quan, de cop, una pluja de pedres em feia disminuir la meva distància del cel fins al terra. Eren pedres, petites pedretes que em queien al damunt, pedres que tirava la mateixa Bruixa per castigar-me per haver-me apropat al gran monument. Va ser llavors quan una d elles, una petita pedreta, es va dirigir a mi: Que no saps la notícia, estimada, d aquí menys del que et penses apareixeran un munt de mosques que amb les seves ales t enviaran al lloc d on provens. Vaig pensar que era mentida, que era impossible que l aire de les ales d aquells petits insectes fessin moure una presiosa figura com la meva; de color bronze, i ni molt gran ni molt petita, perfecte per aportar personalitat a un bell parc de la ciutat. No vaig donar importància al que aquella pedreta em va dir, i vaig deixar que la brisa em portés al meu nou destí. No m ho podia creure, en un tres i no res tornava a ser en aquells fantàstics jardins de la Devesa, el lloc on saps quan hi entres però mai quen en surts. No vaig poder evitarho de cap manera, i la suau brisa em va donar la benvinguda on hi vivien altres formes com la meva, però amb un color estrany i un tacte gens agradable per qui l hagués de recollir, un tacte que s esmicolava si feies més força del compte amb les mans. Volia marxar, fugir d on m observaven en tot moment. Tenia por de no poder sortir-ne viva, de quedar-me atrapada per sempre. La meva bogeria va anar augmentant i el moment va arribar, ho estava sentint, ja venien, estaven arribant. Mirava cap al difuminat horitzó i, de cop, vaig poder diferenciar una taca al mig del cel, un núvol fosc, sorollós i molest. Eren elles, aquelles mosques que la pedreta em va dir que arribarien per dur-me fins al meu destí, Tenia por, pensava que encara tenia temps per viatjar i descobrir nous misteris de la ciutat. Però no va ser així, aquells insectes de color verd blavós, peluts i el cap amb forma de fibló van sobrevolar per damunt meu, em van deixar sense l oportunitat que la suau brisa em portés d un lloc a l altre del misteriós parc. va ser llavors quan vaig caure a

20 terra, quan el meu color bronze es va convertir en un marró trencat, el meu tacte susu va passar a ser sec i fràgil, i la meva forma va perdre tot el seu significat. Estava allà, estesa a terra, sense cap oportunitat de poder reviure i reprendre el meu llarg viatge. Restava immòbil sobre aquella sorra fina i desigual, junt amb milers i milers de fulles més. Llavors ell em va trepitjar, em va esmicolar amb la força del seu peu, Sant Narcís va donar pas a la meva realitat. Maria Álvarez Pancorbo Escola Maristes-Girona ( 2n Bat) 3r premi Prosa Escoltar i sentir Se m fa estrany pensar que en el món hi pugui haver alguna cosa millor que tu. Amb aquestes paraules l autor finalitzava el seu relat, de la mateixa manera que jo posava fi a la meva lectura. M havia captivat, aquella història. No sé exactament si pel seu contingut o perquè l ambient on transcorria em resultava francament familiar. El cas és que tan bon punt vaig tancar el llibre, els peus em van donar un cop contra el terra i amb l impuls em vaig veure fora de la biblioteca, amb el cap ben alt i ganes de saber si realment podrien ser certs aquells fets sobre els quals no podia parar de donar voltes. Era un dia de pluja, però, tot i que el cel estava ennuvolat, Girona em semblava esplèndida. Caminava amb un rumb fix pels carrers molls de la ciutat i, mentre deixava que les cames em portessin soles, les paraules d aquell text ressonaven dins el meu cap. Ho havia de fer: havia de comprovar si la ciutat que m havia vist créixer era veritablement tan màgica com se m havia descrit. No necessitava ningú que m hi acompanyés, preferia guardar el secret tal com l autor m havia demanat explícitament al principi de la seva novel la. I encara que els carrers estiguessin buits, no em sentia sola: la música de Claude Debussy m acompanyava des dels auriculars del meu telèfon mòbil. M encantava, aquest compositor. Podia passar-me tardes senceres escoltant les seves peces. Desprenia harmonía, lleugeresa, tranquil litat, i pel meu gust aquestes són les qualitats bàsiques amb les quals ha de complir tot pianista a l hora d intentar tenir un lloc propi dins el món de la música. I és que jo també hi estava ficada, en aquest món, tot i que encara no havia trobat el meu forat en ell. El cas és que quan justament va sonar l última nota de l Arabesque, jo vaig arribar al meu destí. Em trobava al bell mig del Pont de Pedra, amb el riu sota els meus peus i la Catedral davant dels meus ulls. Em vaig treure els auriculars de les orelles per poder sentir la remor del riu, la fluïdesa de l aigua. Però no era allà per aquella raó, no. Em trobava concretament en el lloc on l autor de la novel la havia presenciat els seus últims moments d inspiració, on havien succeït aquells fets extraordinaris i el lloc que havia descrit com a màgic. Jo era allà per comprovar-ho, i em disposava a fer-ho. Així que vaig seguir els passos que se m havien indicat i em vaig deixar portar pel tacte del vent, per l olor de primavera i per l obscuritat dels meus ulls suaument tancats. l objectiu era calmar tots els sentits. Tots, menys el de l oïda. I de la mateixa manera que notava cada gota estimbant-se sobre la meva pell, també la sentia caure sobre el riu. Només necessitava esperar. tenir paciència i esperar. Tota la meva fe estava dirigida en dues direccions: una era el nom de l autor; l altra, el nom de la meva ciutat. I finalment va succeir. vaig poder escoltar clara i profundament la nota musical amb la qual va començar a sonar una preciosa melodia, una melodia que jo coneixia des de feia temps, bàsicament perquè es tractava de la meva peça preferida: la melodia de Claire de Lune. L autor no m havia enganyat. Ell també havia pogut presenciar el seguit de notes que corresponien, l una rera l altre, a la melodia que per a ell era considerada com a perfecta. Tot havia sorgit

21 a partir d una simple nota. Una nota que va quedar en l aire en el mateix moment en què havia caigut una gota de pluja del cel o, tal com m havia dit l autor, una llàgrima de l àngel de la Catedral, trist per no poder mirar avall i contemplar la magnífica ciutat que s amagava sota els seus peus. Màgia? Fantasia? Imaginació? Cap d aquests conceptes em sembla idoni a l hora de donar una definició exacta a aquella experiència. Potser no en necessito cap, de dfinició. Potser simplement l havia d haver viscut per poder afirmar amb total seguretat que se m fa estrany pensar que en el món hi pugui haver alguna cosa millor que tu, Girona. Cristina Barceló Bartolí Escola Maristes-Girona (2n Bat)

Sitemap